La presència d'obres d'art en el nou recinte universitari potser no estava prevista ni en els plans arquitectònics ni tampoc en l'ideari que els acompanyava. Segur que no. I la nova Universitat va començar a caminar sense haver pogut acabar la major part de la construcció dels seus espais ni haver previst cap escultura en el seu gran jardí. No obstant això, l'art s'hi va fer present de forma natural i gairebé silenciosa. Jo diria que va trobar la manera d'infiltrar-s'hi, no hi va renunciar. De la mà d'artistes, alumnes i alguns professors, a poc a poc l'art va anar trobant el lloc propi i compartit en diversos espais del campus, als passadissos, en alguna aula, en un racó esdevingut sala d'exposicions, fins al punt que ara mateix, si no hi fos, es trobaria a faltar. Ha estat així de forma natural, amb llibertat, amb silenci, però també amb convicció, amb propostes ben diverses però irreversibles, discretament i amb la complicitat de la comunitat universitària que, en correspondència a l'acte generós dels artistes, en té cura i respecte. Des del meu lloc de professora titular del Departament d'Art i de Musicologia de la UAB, he tingut el privilegi de veure i viure aquesta ocupació pacífica, encara minoritària però del tot emblemàtica, i m'atreveixo a aventurar que no és un fet acabat, atesa la disponibilitat dels nostres artistes, ja que constitueix una de les senyes d'identitat del nostre campus.

Bellaterra (cerdanyola del Vallès): Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2020 · 50 anys d'experiències UAB, 6
94 p. · · ISBN 978-84-490-8976-3 · 5 €
Matèria: Societat i ciències socials : Societat i cultura: general