LECTURES:

La lectura de... Lola Mascarell

És juny, de vesprada. Ja ha canviat la brisa. Les últimes llampades d'un sol abrasador ho tinyen tot amb el seu or irreal, incomprensible. El carrer està buit. Un rogle de falcies travessa el cel en una desbandada tossuda. Tot és al punt, amb esplendor, immers en una calma mil·lenària. Darrere algun balcó algú escriu, algú tracta d'agafar amb les paraules la màgia d'un instant tan efímer i fràgil com aquest.

I aquest algú que escriu, sense saber-ho, es converteix en fragment imprescindible, en actor principal d'aquest moment que és la vesprada de juny, la vesprada irrepetible que s'ofereix radiant i desusada a tot el que sàpia contemplar-la amb ulls desusats i radiants.

És juny, de vesprada. Han passat mil junys des de llavors. O això li pareix a qui ara arreplega entre les mans els escrits d'aquell que tantes vesprades tractava de capturar amb les paraules el temps fugitiu. El carrer està en silenci. I a la llum impossible que vessa els últims acords a la taula s'uneixen les llampades encara calentes de la vesprada llunyana que perviu atrapada en les pàgines d'un llibre.

El llibre s'anomena Formas de caminar. I comença amb una vesprada. Una vesprada d'octubre o de setembre. Una vesprada de núvols, núvols càndids tenyint-se "de siena i de rosa, de continguts carmins violacis, de taronges intensos i torrats". Una vesprada que avui, encara, en passar la pàgina, es continua tenyint invencible. I allí, davall d'aquest cel, enmig d'aquesta llum que mai acaba de passar, es troba l'escriptor, passejant ocasional que ix a la intempèrie per buscar les raons de l'ofici que li ha tocat exercir, l'ofici de columnista.

Li diuen José Saborit, i encara que també és professor, pintor i poeta, durant un cert temps fou columnista. Ho va ser perquè el diari ABC (gràcies a la iniciativa de Mariano Gasparet i José López Jaraba) li va brindar l'oportunitat d'escriure setmanalment una sèrie d'articles que se n'isqueren dels camins establits del columnisme. Tres caminants més d'excel·lents i llargues travessies literàries (Antonio Cabrera, Vicente Gallego i Carlos Marzal) l'acompanyaren en el camí, encoratjant i perfilant els textos que ara s'apleguen en aquest llibre.

El volum, editat en la col·lecció "Diversia" de la Universitat Politècnica de València, es divideix en set seccions. La primera, "Formas de caminar", recull columnes en què apareix alguna classe de desplaçament: nadar, pedalejar, fer un viatge... petites excursions en què el caminar es confon amb el pensament, i així el passeig exterior es converteix en un passeig interior, introspectiu. La segueixen els textos sobre art "Del arte expuesto", en què l'autor, algunes vegades al fil d'algun esdeveniment cultural, o de vegades simplement perquè sí, ens ofereix valuoses i fondes reflexions al voltant de la pintura, l'escultura i la fotografia. En tercer lloc, les "Gastronómicas", una breu col·lecció d'elogis, d'homenatges a la cuina (l'olla o la paella) i als seus ingredients (sardines, raïm, eriçons de mar…). Després, una secció titulada "La sala oscura", on es reuneixen ressenyes cinematogràfiques, concises reflexions sobre el cinema, petits feixos de llum entre les ombres del pati de butaques. Els objectes quotidians (calcetins, pantalles, gossos, bestioles) o les reflexions a l'entorn de la societat es reuneixen en la secció titulada "En el mundo". I la que segueix, "Entre páginas", arreplega una selecció d'escrits sobre altres escrits, i els seus autors. El llibre conclou amb un apartat titulat "Divagaciones", on l'autor reuneix reflexions variades, que van des del silenci fins a l'art de començar, passant per la importància de la nostra vida en els altres, els avantatges del no saber o la potència del temps de l'espera.

La lectura de Formas de caminar és el més paregut a un passeig, en tant que el passeig, el passeig de veritat, no té una destinació determinada, ni un temps definit (una altra cosa són els succedanis de passeig que, com els succedanis de viatge, repeteixen sense gens ni mica d'aventura els itineraris quotidians a la faena o de retorn a casa). És la vagabunderia entre les pàgines, l'avanç i el retrocés, el fet de quedar-se parat uns instants el que va marcant el ritme de la lectura: el nostre pas. Maneres de caminar i veure, d'aturar-se, de ser a penes empremta, xafada fugitiva recorrent les dreceres que ja altres van recórrer i que seran el rumb dels que ens han de rellevar. Maneres de "subratllar l'efímer, d'assenyalar les coses per si algú s'anima a mirar-les".

Directora del taller de narrativa de la UPV
Juny de 2009

La lectura de... Manuel Sanromà

Apologia d’un matemàtic von Neumann, John;Godfrey H., Hardy (Publicacions URV, 2008) · 144 pàg. · 19 €

Ho tindria difícil si hagués de fer una ressenya o crítica de l'Apologia d'un matemàtic de Godfrey H. Hardy. No solament pel molt que s'ha escrit sobre aquest clàssic del pensament matemàtic i científic (el llibre té la seva pròpia entrada en 12 idiomes a la Viquipèdia) sinó per la desqualificació que l'autor mateix fa d'un intent semblant en el primer paràgraf del seu llibre: "comentar, criticar, valorar és feina de ments de segona categoria". Comencem bé!

Acceptat el meu paper secundari, val a dir que el que em pertoca no és comentar el mític llibre del no menys mític descobridor de Ramanujan (com li agradava autoqualificar-se a Hardy) sinó la magnífica edició que n'ha fet Obrador Edendum i Publicacions de URV. Perquè en aquesta edició no solament gaudim de l'Apologia sinó de quatre excel·lents assaigs, units per un fil conductor que m'atreveixo a sintetitzar en l'estètica de la matemàtica. I és que tant la introducció que en fa el matemàtic Josep Pla, com la semblança de Hardy feta per C. P. Snow, la pròpia Apologia o la ben elegida conferència "El paper de la matemàtica en les ciències i la societat" d'un altre mític matemàtic com fou John von Neumann, giren al voltant de la bellesa i la utilitat de la matemàtica; de la utilitat de la bellesa, si voleu. Amb l'elecció d'aquests assaigs els editors han configurat un volum rodó que ajuda a desmentir el tòpic que el pensament és humanista mentre que la ciència i la tecnologia estan guiats solament per l'utilitarisme.

	FUNDAMENTOS MATEMÁTICOS EN ARQUITECTURA BARTOLL ARNAU, SALUD;BONET SOLVES, JOSÉ;GÓMEZ COLLADO, M. CARMEN (Universitat Politècnica de València, 2009) · 0 pàg. · 29 €
	Análisis matemático de una variable Juliá Díaz, Bruno;Guilleumas Morell, Montserrat (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008) · 0 pàg. · 10 €
	APUNTES DE MATEMÁTICAS PARA EMPRESARIALES ARCHONTAKIS, FRAGISKOS (Universitat d' Alacant (Publicacions), 2008) · 280 pàg. · 18 €
	Matemáticas para la ingeniería con Maple Pujol Vazquez, Gisela;Gibergans Báguena, Jose;Buenestado Caballero, Pablo;García Ciaurri, Fernando (Edicions de la UPC, S.L., 2008) · 266 pàg. · 27 €
	Fonaments matemàtics per a psicologia Turbany Oset, Jaume;Peró Cebollero, Maribel (Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008) · 0 pàg. · 10 €

I a fe que han triat bé. En aquest any 2009 en què celebrem centenaris de la vida i l'obra de lluminàries com Galileu i Darwin, també fa 50 anys que un dels autors escollits, C. P. Snow, donava una conferència anomenada "The two cultures", que posava el dit a la nafra sobre un tema llargament debatut des d'aleshores: la fractura entre ciències i humanitats. Snow, físic i novel·lista, amic personal de Hardy i com ell apassionat del cricket, va escriure un magnífic llibre anomenat Variety of men en el qual dibuixava retrats personals de grans personatges als quals havia conegut personalment com ara Einstein, Churchill, H. G. Wells, Rutherford i altres. D'aquest llibre han extret els editors la semblança de G. H. Hardy que inclouen en l'edició que ens ocupa: ningú com Snow podia parlar de la vida i l'obra del seu amic i col·lega a Cambridge. I val a dir que en l'edició de la seva ja clàssica conferència sobre les dues cultures, Snow cità l'Apologia de Hardy com un dels exemples "de la més bella prosa del nostre temps, mostra dels valors intel·lectuals, estètics i morals inherents a l'activitat científica".

Snow tenia raó. No crec que hi hagi cap altre llibre sobre la matemàtica, escrit per un matemàtic, que abordi tant profundament el com, el què, el per què i el per a què d'aquesta activitat humana a cavall entre la Ciència i l'Art. Perquè l'Apologia, sent una obra a l'abast de qualsevol lector, és una obra literària, científica, filosòfica, estètica, de primera magnitud, tot a la vegada. Aprofundeix en l'essència de la matemàtica i, encara que alguns dels seus arguments sobre la utilitat o aplicabilitat d'aquesta han quedat llargament desfasats, la situa correctament entre les grans obres de la ment humana. La seva lectura i relectura dóna el mateix plaer que la degustació d'una obra d'art. Perquè és un artista genial, un gran matemàtic, o un flegmàtic gentleman de l'Anglaterra sotmesa a les bombes de Hitler qui remata el seu llibre dient que "mai no he fet res d'útil" i que "puc ser jutjat per haver creat alguna cosa que valia la pena que fos creada?"

El contrapunt el posa Von Neumann, una lluminària de la matemàtica aplicada, físic i enginyer que féu importants contribucions en camps com l'economia, la psicologia o la computació. En la seva conferència es mostra allunyat dels prejudicis aristocràtics de Hardy contra la utilitat de la matemàtica però remarca que és la conjunció entre elegància, llibertat i utilitat el que li dóna a la matemàtica el seu paper essencial en el progrés humà.

I per si no n'hi havia prou amb tres textos tant brillants, Josep Pla fa una excel·lent introducció del context històric de l'Apologia (no oblidem que Hardy el va escriure el 1940 en una Anglaterra sotmesa a l'amenaça hitleriana) i en fa un comentari i anàlisi crítica des de la visió d'un matemàtic i historiador de la ciència actual. En resum: ens trobem davant un volum que no solament hauria d'estar en la biblioteca de tota persona culta de llengua catalana, sinó amable i útil de llegir i rellegir: un compendi de bellesa útil.

Càtedra de Ciència i Humanisme
URV/Caixa Tarragona

La lectura de... Pere Pastor

Aquest llibre constitueix una compilació de les classes de dret administratiu d'Andorra que s'imparteixen des de l'any 2000 al Postgrau de Dret Andorrà que ofereix la Universitat d'Andorra. Es tracta d'una obra col·lectiva elaborada per pràctics del dret, ja siguin jutges ja siguin advocats. L'originalitat del manual rau en la seva pròpia publicitat, ja que el nombre de llibres sobre dret administratiu andorrà és encara reduït, probablement perquè es tracta d'una branca del dret encara jove al Principat i, per tant, poc estudiada. Si ens endinsem una mica en el detall del llibre, els primers temes versen sobre les bases constitucionals del dret administratiu andorrà, en particular s'hi exposen els principis vertebradors de l'Administració pública, és a dir: la seva submissió a la Constitució, a les lleis i als principis generals de l'ordenament jurídic; la responsabilitat patrimonial de les administracions quan s'aparten del dret; i, finalment, el control a què estan sotmeses per part d'una jurisdicció especialitzada -en el cas d'Andorra, es tracta de la jurisdicció administrativa.

Al costat de l'acte administratiu (estudiat en gairebé cinc temes), de naturalesa unilateral, el camp de l'activitat jurídica de l'Administració s'estén cada cop més a la tècnica contractual, mitjançant la qual es produeix un concert de voluntats entre els ens públics i les persones privades.

La contractació de les administracions públiques presenta la notable peculiaritat que rau en la coexistència de dos règims jurídics contractuals distints, ja que a banda dels contractes que es regulen per les normes pròpies del dret civil, hi ha una altra categoria que abraça els contractes anomenats públics o administratius, que presenten un contingut exorbitant del dret comú. Diferenciar els contractes administratius i els privats no és de vegades gens evident, cosa que s'analitza en el tema corresponent, com també s'hi descriuen les prerrogatives considerables de què disposa l'Administració amb vista a satisfer l'interès general, com pot ser el poder de modificar unilateralment els termes contractuals.

El règim dels béns de les persones públiques és objecte d'anàlisi separada. És cert que una part dels béns de les administracions queda sotmès al dret individual de propietat que tots coneixem; no obstant això, la part més significativa del patrimoni de les persones públiques es regeix d'acord amb un règim especial, derogatori del dret comú. El tema corresponent explica com es determina el caràcter públic o privat dels béns de les administracions, la qual cosa resulta fonamental si tenim present que els béns públics posseeixen un grau elevat de protecció perquè són inalienables, imprescriptibles i inembargables. La utilització, la conservació i la defensa dels béns de les administracions mereixen comentaris específics perquè es tracta de coses que són propietat de la col·lectivitat. La fiscalitat té un lloc força destacat dins el llibre. D'una banda, s'hi estudia a fons la Llei general de les finances públiques, del 19 de desembre de 1996, que constitueix el marc rector del pressupost de l'Estat. Els principis pressupostaris -unitat, universalitat, anualitat, especialitat i no afectació dels ingressos- són analitzats amb detall, com també les diverses modalitats de control del pressupost. El tema dedicat a l'ordenament tributari és també molt dens. Es parteix d'una anàlisi historicojurídica que segons l'autor va conduir a l'adopció d'una llei marc, la Llei de bases de l'ordenament tributari. Un d'aquests esdeveniments és l'acord comercial entre la Comunitat Econòmica Europea i el Principat d'Andorra de 1990, que garanteix al país el gaudiment d'una llibertat fiscal quasi total, llevat de la prohibició de discriminació fiscal entre productes importats i productes industrials nacionals. L'altre fet rellevant queda constituït per l'aprovació de la Constitució de 1993.

Tres temes afecten el dret del medi ambient. En l'àmbit general, es conclou en una cobertura constitucional modesta davant la intensitat amb què es tendeix actualment a reclamar-ne el reconeixement. En efecte, com a dret objectiu, el deure de preservar el medi ambient és només una obligació a càrrec de l'Estat i no dels ciutadans. Com a dret subjectiu, no es reconeix explícitament en el text constitucional un dret en favor dels ciutadans a gaudir d'un medi ambient sa, equilibrat i digne, sinó que queda supeditat al que puguin preveure les lleis en cada cas. El tema dedicat al medi ambient conté alhora una part especial que tracta sobre el dret de la naturalesa, el dret al respecte de la vida privada i familiar de les persones i, finalment, s'interessa per les activitats industrials perilloses i els estudis d'impacte. L'estrangeria constitueix un altre tema d'interès especial. Es recorda el caràcter "ultraprotector" que confereix la Constitució als estrangers legalment establerts, cosa que es tradueix, en matèria d'expulsions, en el tipus de control que exerceix la jurisdicció administrativa. Els tribunals vetllen aleshores per la proporcionalitat que ha d'existir entre la conducta que s'atribueix al ciutadà estranger i les conseqüències de la mesura, compte tingut de les circumstàncies personals de l'interessat.

Doctor en dret
Juny de 2009

Feu un comentari
Nom d'usuari:
Assumpte:
Comentari:
Codi de seguretat:

Números anteriors

Amb el suport de: